sábado, 4 de mayo de 2013

"la venjança de les xiquetes"


La professora de dibuix era alta i seca com un espart. Portava quasi sempre el pèl arreplegat en un monyo estret i xicotet. Quan entrava en aquella aula d'institut de barri, mai somreia. Ens mirava per damunt de les seues ulleres de petxina com si anéssem bestioles rares i ,a continuació, començava a revisar els àlbums de dibuix un a u. Féiem trampa i ella es donava compte. La tècnica era molt senzilla. Consistia a calcar el dibuix de la làmina i afegir-li després un parell de centímetres, per a després passar-ho al nostre àlbum amb un carboplan. El resultat era perfecte, potser massa, però aquella senyoreta Rotenmeyer d'aspecte agre s'advertia de seguida, i amb una mirada feroç, esgarrava el dibuix de part a part i t'obligava a repetir-ho novament. No podíem suportar-la i eixa animadversió en sessió contínua, va anar forjant una venjança consensuada en la que inclús les estudioses de la classe estaven disposades a participar. Només calia esperar el moment.
I eixe moment va arribar. Teníem tretze anys i una imaginació tan vivaç com perversa. La professora de dibuix es va quedar embarassada a pesar del seu escàs encant personal. La seua pell citrina es va omplir de taques fosques, mentres el seu cos espigolat s'anava arredonint més i més. Un dia ens va demanar quelcom amb un i inusual somriure en els llavis.
 -Vos pregue, xiquetes- va dir- que d'ara en avant no vos poseu colònia. M'han diagnosticat una al·lèrgia a qualsevol tipus de perfum.
 Ens vam mirar unes a altres entusiasmades alhora que ens donàvem puntellonetes per davall de les taules. El moment havia arribat. La venjança, com havíem esperat, estava servida en safata de plata. Ens va costar uns dies preparar-ho, però el resultat va ser impecable. Vessem la colònia sobre la seua taula de railite, per la seua butaca de skay. Després vam  seguir amb les nostres taules, la vam deixar caure sobre els nostres cabells i roba.  Vam amerar fins a l'esborrany i  vam esperar la seua arribada carregant les mirades de falsa innocència. 
La professora va arribar a classe amb els seus tacons baixos i un horrible vestit pre- mamà. Res més assentar-se, va començar a olorar-ho tot com un gos de carrer. Nosaltres aguantàvem la rialla mentres véiem com el seu rostre anava adquirint tonalitats groguenques. 
- No oleu a colònia, xiquetes? 
Estava angoixada i confusa. 
-No senyoreta - vam dir com una sola veu-
 -Perquè jo diria que... Déu meu, m'estic marejant!
 La pell del seu rostre tenia ja un sospitós to violaci. Va evitar una arcada. I la següent. Però, de sobte, va eixir de classe sense ni tan sols detindre's a agafar el bossa de mà. Mentrestant, nosaltres réiem a carcallades. La responsabilitat col·lectiva havia silenciat per complet qualsevol gest de mala consciència."

1 comentario:

  1. Una rebel.lió en tota regla. Jajaja molt bo. Pero clar, les xiquetes no habien pensat que estaba embarasada, quin perill!!!

    ¿És autobiográfic?

    Besets.

    ResponderEliminar