viernes, 17 de mayo de 2013

La riuada


Corria l'any 1970, més o menys. Era un dia de tardor, fosc i gris com una pell de rata. Féiem els exercicis en silenci mentres la professora mirava un llibre. En aquells temps que ja pareixen llunyans, el col·legi era únicament per a xiquetes, xiquetes que només podíem portar faldes - mai pantalons-, i el pèl ben arreplegat en una cua de cavall, cues o trenes. Però res de pèls solts que pogueren ocultar els nostres rostres adolescents.
 Les palmeres del passeig dansaven al so d'un vent embogit, mentres les primeres gotes de pluja començaven a estavellar-se contra els vidres. La professora de francés va mirar cap a la finestra i va fer una carassa de desgrat. Portava una cabellereta rossa a l'altura dels muscles, tenia una cara agradable i una suau veu cantadora. De sobte, pel corredor es van sentir passos precipitats. La porta de l'aula es va obrir sense ni tan sols uns colpets previs o un discret es pod?. Allò, sens dubte, havia de ser una emergència en tota regla. Era la Mercedes, la professora de matemàtiques que, quan plovia, sempre es posava sobre les seues sabates unes fundes de plàstic transparent que eren motiu constant de les nostres mofes.
 - Totes a casa, xiquetes - va cridar des de la porta-. Ve una riuada. El riu està a punt de desbordar-se. 
Era mitja matí i totes les xiquetes vam tancar les nostres llibretes i ens vam alçar d'un bot. 
- I he dit totes a casa, immediatament - va tornar a repetir la Mercedes enmig de l'aldarull que creixia com a bromera sobre onada.
Vam agafar les motxilles, les jaquetes i vam baixar  l'escala a trompades, com jóvens cangurs escapats de la reserva. 
Estava clar que no pensàvem anar a casa. Sense excepció, ens en vam anar totes directament a veure el riu."

1 comentario:

  1. No puc opinar. En el meu poble diuen:
    ¡ Que ve riuá !

    ResponderEliminar