domingo, 28 de abril de 2013

"l'amic de l'ànima"



"Havia sigut el seu millor amic, un d'eixos amics de què criden de l'ànima. Havien compartit deures escolars i primeres nóvies. Havien fet jònecs els divendres a la vesprada i s'havien emborratxat per primera vegada, i no última, als catorze anys. Sense donar-se compte s'havien convertit en hòmens amb els collons ben posats. Juan s'havia casat amb Lorda, una xica de la barriada, i Arturo se n'havia anat a viure amb una senyoreta de classe alta, però a este últim l'aliança li havia durat el que un caramel a la porta d'un col·legi. Juan estripava els seus records aquella vesprada de finals d'hivern mentres treballava el marbre. Era un artista i ho sabia, però en aquell treball en concret estava posant especial interés. El marbre era travertí, de color groc or, amb unes vetes ataronjades que li dotaven de llum pròpia. Les lletres, platejades, que últimament eren la moda, i sense cap dubte, les tendències de moda arribaven en estos temps d'imatge fins  a les mateixes portes del Paradís. Va  anar col·locant les consonants i les vocals fins a concloure el nom: Arturo de la Peña García. Perfecte. El text estava per veure, però si quelcom tenia clar Juan és que no escriuria Descanse en pau. Per descomptat, no era la frase més apropiada donades les circumstàncies, perquè maleïdes les ganes que tenia de que descansara en pau el molt cabró. 

Més aïna desitjava que la consciència li turmentara més enllà de la vida i li acompanyara fins a les mateixes entranyes de l'infern. Millor posar Els teus sers volguts no t'obliden. Era una frase molt gastada, però es prestava a qualsevol interpretació. Els teus sers volguts... -va pensar Juan mentres feia esforços per sonriure-. I que passa amb els que un dia et vam voler i després vas trair? Tampoc t'anem a oblidar encara que volguérem. Com seria possible oblidar la traïció, la mentida, la infàmia? Com oblidar aquella vesprada de platja quan els tres caminaven sobre l'arena mullada, i Arturo mirava a Lorda com si voldria engolir-se-la d'un mos? Com ignorar aquells sopars compartides en la terrassa de casa en què Juan sentia que sobrava tant com l'espantoses tovalles d'hule que cobria la taula.
 Arrabassant terreny, furgant com un talp musaranya, Arturo va anar arribant al cor, i un poc més tard, al cos emmotlament de Lorda. Amic de l'ànima, fotre!  I ho havia sigut en un cert sentit. Era sempre el que escoltava, el que consolava, el que acompanyava, el muscle sobre el qual plorar, el drap de llàgrimes. I en la proximitat confiada, havia anat destruint la seua relació des de dins, com en una metàstasi violenta que haguera fagocitat cada un dels seus sentiments. No havia de torturar-se amb el records, així que va continuar pensant en el text més adequat. També podia escriure sobre aquella làpida ataronjada, "et recordarem sempre", perquè Juan estava segur que ho recordaria cada minut de la resta de la seua vida, cada vesprada, cada matí, cada nit arrabassada. Va sentir odi cap a si mateix per no haver-se donat compte abans de que l'amic de l'ànima li havia arrancat de la seua vida el que ell més volia, havia invadit el seu territori, havia ocupat el seu llit. Amb passos quedos i sigil·losos, com una pantera, Arturo havia botat sobre la seua presa per a fer-la seua i hi havia trencat el seu horitzó  de promeses d'una immensa arpada. Va observar la seua obra a una certa distància. No podia estar quedant millor. Després va posar la data de naixement i de defunció. A continuació, va col·locar un xicotet atuell igualment de marbre, per si algun gosat desitjava portar-li flors en un instant de desvari. Se sentia tremendament satisfet. La làpida havia quedat perfecta. Perfecta l'harmonia de colors, el cisellat de les lletres, la composició del text, el polit de la pedra marmòria. Era un bon artista i ell ho sabia.
 Ara només li faltava matar Arturo."

No hay comentarios:

Publicar un comentario