Marcel

La relació no va començar bé. En aquell estiu ardent de dies interminables, l'adrenalina estava a flor de pell i els nervis es perdien amb més facilitat que les claus. Aquell matí ell estava tombat sobre el llit amb una mirada indolent. No sé ni quan havia entrat a casa. Era molt tard i el meu tren eixia en a penes mitj hora. Li vaig dir amb fermesa que se n'anara, però va fer cas omís. Furiosa, vaig encendre la llum de l'habitació, vaig obrir la finestra de bat a bat i em vaig plantar en gerres enfront d'ell.

 - Vinga, veste´n - li vaig dir-, he de tancar la casa.

 Però no va fer cap moviment. Allò ja em va traure de polleguera. La suor corria per la meua esquena com si brollara d'un brollador inesgotable. Però jo estava fatigada i tenia molta pressa. Vaig alçar la veu una vegada més.

 - Veste´n 

Per fi va botar del llit com una gasela i em va plantar cara. Vaig vore la violència reflectida en els seus estranys ulls verds. Tot va ser molt ràpid. Jo vaig fer gest de donar-li un puntelló, però ell se'm va avançar. La seua agressió em va deixar desconcertada, aterrida. Vaig vore que la sang corria per la meua pell i vaig poder escoltar la meua pròpia respiració entretallada. 

- Veste´n d'una vegada- vaig repetir entre llàgrimes. 

Però no eren llàgrimes de dolor sinó de ràbia. Van passar els mesos, i a pesar de tot, ell va continuar venint a casa. Contra tot pronòstic, aquell agressiu començament no va tindre continuïtat. A poc a poc, l'enteniment se va anar obrint camí en què jo creia un abisme per al que no hi havia pont possible. Va arribar un moment en què ens enteníem només mirant-nos, i un dia de principis de tardor van sorgir les primeres carícies, els jocs i les rialles. Els dies es van fer més curts i pels matins bufava una brisa fresca que animava a tirar-se sobre els muscles una rebeca de cotó. Els fulls començaven a caure dels arbres i la graveta dels parcs es va cobrir d'una estora de tons ocres i grocs.

Aquell matí fosc jo estava donant-me els últims retocs enfront de l'espill del bany. Un poc de coloret, rimmel ¿A on? si ja a penes tenia pestanyes. Vaig escoltar un soroll prop de mi. Em vaig tornar a mirar i allí estava ell, junt amb la porta, esperant no es què. No ho havia sentit entrar, però sens dubte havia tornat a deixar-me la porta oberta. 

- Tinc pressa - li vaig dir esta vegada somrient- perd el tren.

 No va dir res i va continuar esperant junt amb la porta. Vaig eixir del bany, vaig apagar la llum, vaig buscar el bossa de mà, em vaig cerciorar de si portava les claus i el mòbil i vaig eixir al carrer tancant d'una portada. Vaig vore que ell em seguia amb passos curts.  

  - M'acompanyes? 

Vam arribar a l'estació tot just cinc minuts de temps. La gent anava i venia amb tal ansietat com si en això li fora la vida. El meu tren va arribar a la seua hora, abarrotat com sempre. Abans de pujar em vaig tornar cap a ell i li vaig dirigir una mirada que volia dir-ho tot, però no se si va arribar a entendre'm.

Aquell gat enorme de pelatge tigrat m´havia guanyat el cor.